EL "FIAMBRE"

Febrer era ja a les acaballes. El dia era fosc i feia molt aire. El cel era gris i la pluja no tardaria gaire en caure.

La Marta s'estava recorrent tot el cementiri. Cercava el nítxol dels seus avis materns, que d'acord amb el què li habia contat la mare feia anys, havien estat enterrats al cementiri de Martorelles.

Estava completant el seu arbre genealògic i li calia averiguar els llocs de naixement i d'enterrament de diversos familiars per tal de demanar els certificats de naixement i defunció corresponents.

La Marta vívia a Badalona. Aquell diumenge havia acompanyat al Lluís, un dels seus nets, a Martorelles, al camp municipal de futbol, atès que el seu equip s'enfrontava a un dels equips juvenils del poble.

L'havia deixat al camp i ella aprofitava per a fer la recerca de l'enterrament dels avis.

La primera sorpresa havia estat. que quan va preguntar a una dona ja gran pel cementiri del poble, li va respondre amb un tó una mica sornaguer, que per no tenir, Martorelles, no tenia cementiri propi. Que havía d'anar a Santa Maria, un poble una mica més amunt, ja que era un cementiri mancomunat.

Va anar a Santa Maria i va cercar el cementiri.

Estava al començament del poble, en mig del camp.

Va deixar el cotxe aparcat davant del cementiri.

Només hi havia un persona. Un home de mitja edat que semblava ésser l'encarregat del recinte.

Li va preguntar en quina part del cementiri estàven els enterraments antics, ja que els avis havien estat enterrats entre els anys 1940 i 1950.

L'home li ho va explicar i després va continuar, per a la seva sorpresa:

"Vaya Vd. con "cuidao", señora, que en aquel pasillo, hay un "fiambre"".

Sorpresa, la Marta, pensà que l'home havia volgut riure's d'ella i no va fer gaire cabdal de les seves paraules.

Anava observant els noms que figuràven als nítxols per tal de trobar els dels avis.

L'aire s'havia tornat més fresc i els núvols corrien pel cel.

Tot i que la Marta no era poruga, no era gens agradable, la tasca que estava realitzant.

De sobte, en girar per un dels passadissos, va veure a terra, una bossa de plàstic blanc, les mides de la qual, feien pensar, verdaderament, que podia contenir un cadàver.

La dona, sorpresa, va restar uns moments immòbil. Després, va passar per sobre de la bossa i va continuar la seva recerca fins que va aconseguir el què necessitava.

Havia començat a tronar. La tempesta s'acostava i va decidir que ja en tenia prou.

Va marxar cap a la sortida i es va trobar a l'empleat del cementiri.

Li va dir que, efectivament, havia vist la bossa amb el cadàver i que l'havia estranyat que enterressin als morts en una bossa, que al seu poble, els enterràven dins d'un taüd.

L'homme, mosquejat davant el comentari de la Marta, li respongué tot emprenyat, que qué es pensava, que allí també els enterràven en taüds, i que a aquell "fiambre", només l'anàven a traslladar de lloc.

Sense comprende, exactament, l'explicació, la Marta va pensar que potser era millor deixar-ho còrrer i anarse'n d'allí, no fora cas, que es trobés amb alguna altra sorpresa.

NOTA: TODOS LOS DERECHOS RESERVADOS