Aquell dia, la mare havía estat tot el matí amunt i avall: va estar al CAP (Centre d'Assistència Primària) del poble a recollir unes receptes mèdiques, a l'Ajuntament a presentar una instància, al Jutjat a recollir una citació, a la Farmàcia a comprar medicaments, a la Biblioteca a tornar uns llibres que ens havien prestat.
Al forn, va comprar pa, al supermercat, diversos productes de neteja, i, finalment, quan va adonar-se'n que era quasi l'hora de dinar i no tindria temps de preparar res, va passar per la xarcuteria i va comprar un metre de botifarra per fer amb unes mongetes.
A casa, a l'estiu quan som de vacances dinem a les dues.
El pare vindria de la feina a aquella hora i voldria dinar i nosaltres, després d'estar jugant tot el matí, estàvem afamats.
La mare va arribar a casa a tres quarts de dues i anava atrafegada col.locant cada cosa al seu lloc.
Ens va demanar que l'ajudéssim però nosaltres vàrem fer com si no sentissim res, la qual coa, com tothom sap, es la manera més segura de lliurar-se de la feina.
Feia molta calor i la mare estava un xic atabalada.
Quan ho va tenir tot a seu lloc, va obrir la nevera, va treure enciam, tomàquets, seba, i olives i va preparar una bona amanida.
Va parar taula i va deixar l'amanida sobre la taula.
Va treure del rebost dos pots de vidre amb mongetes cuites i després de rentar-les amb aigüa les va passar per la paella amb una mica d'all i julivert.
Aleshores, va voler fregir la botifarra.
En aquell mateix moment, el pare entrava a casa i va anar a donar un petó a la seva dóna.
La va trovar, desesperada, asseguda a un cadira de la cuina, amb el cap baix i amb les mans al front.
“¿Qué téns Margarida? “- preguntà preocupat.
“!Ai, Ramón, no trovo la botifarra!”
En Ramón no va poder aguantar-se una rialla perquè es pensava que havia passat alguna cosa greu.
“!Dóna, tampoc hi ha per tant!”
La mare, emprenyada, en veure que el seu home es reia, li digué:
“!Riu, riu, però t'has quedat sense dinar!”
En sentir-los, la meva germana i jo, vàrem sortir de la meva habitació, en la qual estàvem xatejant amb l'ordinador.
“No ens posem nerviosos” – va dir el pare- “potser l'has deixada al cotxe” – i em va dir - “Laia, vés al cotxe de la mare, i mira si s'ha deixat allí un paquet amb botifarra”.
Vaig fer cas de que deia el pare, però al cotxe no hi havia res.
“Bé”, - va continuar el pare – “potser l'has deixada a la nevera o al congelador”.
“Ramón, que no sóc tant tanoca” – va dir la mare enfurismada – “la necessitava per ara, no la he posada al congelador ni a la nevera.”
Sense fer cas, el pare va obrir la nevera i el congelador i no va trovar la botifarra.
“No, no es ací. - Bé, repassem tot el què has fet des de que has arrivat a casa”.
La mare va anar recordant tot el què havia fet: deixar cada cosa al seu lloc. Vàrem seguir tots els pasos que havia fet.
La botifarra no sortia.
En Ramón, començava a emprenyar-se: estava veient que es quedava sense dinar.
Com a casa tenim tres gatets, jo vaig dir: “Potser algun dels gatets l'ha agafada”.
“Si es així, ja podem donar-la per desapareguda. Cerceu per tota a casa, a veure si hi surt el paper on estava embolicada”.
La meva germana i jo, sentint-nos com uns grans detectius varem mirar tots els racons de la casa sense trovar ni la botifarra ni el paper.
Finalment, ens vàrem posar a dinar, les mongetes cuites, l'amanida i un plat de pernil amb pa amb tomàquet que preparà la mare.
Després, vàrem menjar un meló.
La mare va preparar café i es va sentar amb el seu home al sofá. Va sonar el mòbil i la dóna prengué la seva bossa per agafar l'aparell i contestar.
I, en aquell moment, el misteri es resolgué: dins de la bossa hi havia un paquet embolicat amb paper amb la botifarra desapareguda.
NOTA: TODOS LOS DERECHOS RESERVADOS
No hay comentarios:
Publicar un comentario